Pájaros (El somni d'una migdiada mironiana. Acte II)
INFORMACIÓ
Originalment els ocells eren només gorrions.
Ai, gorrió, gorrió, on eres, on et va dur l'horabaixa
...i això; l'horabaixa et va dur a descobrir que els confins del teu cos-matèria
potser no tenien tant de confí. Fi? Ni de bon tros.
Te’n vas anar, vas volar, vas acostar el dit a la flama i no et vas cremar. Vas tornar
valent en la migdiada per camuflar els teus desitjos davant d’aquella tirania adulta: cadascú al seu lloc i en silenci. Tan terrible com la nit: la migdiada.
Ocell, ra. del llatí passar, passer –Gorrió–. Molt mediterrani es posa el
tema, per cert.
Al voltant de la idea i el descobriment individual de la desaparició, el cos
fugitiu, un d’aquells dies feliços en què vas ser rocaploma (ni terra ni cel ni res de res), Mar Aguiló ha articulat una sèrie de trobades amb altres artistes.
Episodis no consecutius (o sí) que van començar a la Fundació Miró de
Mallorca juntament amb Élan d'Orphium i que continuen en aquest ACTE II amb Marisa Pons i Roberto Lúa. Trobades que potencien la necessitat comuna en la
recerca de la lleugeresa, la qüestió antagònica de transcendència a la història i
sentir-se important, millor el desarmament com a acte de calma i rebel·lió.
Allà va passar el gorrió, no el vas atrapar. Com aquell espai entre les puntes de la
ballarina i el terra, la veu i el llavi, el braç llença i el fil fins al cel teixit
per les deesses, vas voler i no vas poder. Lliscós va fugir el petó somiat, però
va deixar per sempre la petjada del que podria haver estat. I de vegades, passa, només és
qüestió de sortir a caminar a la migdiada.
Fitxa artística:
- Concepte i direcció: Mar Aguiló
- Creació i interpretació: Marisa Pons, Roberto Lua i Mar Aguiló
- Coreografia: Roberto Lua i Mar Aguiló
- Espai sonor: Marisa Pons
- Disseny de vestuari: Elandórphium
- Text: Javier Orcaray
- Fotografia: Lourdes Cabrera
- Vídeo: Sam Fuentes
